Fora el nucli urbà de Castellar del Vallès, en un paratge boscós situat al raser de Sant Llorenç del Munt i prop del riu Ripoll i del castell medieval dels Clasquerí, senyors de la baronia de Castellar, es conserva encara avui l’antiga parròquia del terme. És una església romànica datada al segle XI amb ampliacions dels segles XII i XIII i amb un airós campanar del segle XVI. Aquesta església havia estat parròquia del terme rural de Castellar fins que l’any 1773 fou traslladada l’administració a l’actual emplaçament dins del nucli urbà que en aquell moment havia esdevingut el centre del poble.
L’any 1561, després d’uns anys de gestions, la parròquia de Sant Esteve de Castellar, durant molts anys sota el domini del monestir de Sant Llorenç del Munt, va passar a mans de la Reverent Comunitat de Beneficiats de Santa Maria del Pi mitjançant una agregació canònica que fou decretada pel Papa Pius IV el 17 de novembre d’aquell any. A partir d’aquell moment i fins al segle XIX, les rendes de la parròquia de Sant Esteve serviren per a sufragar la solemnitat de l’Ofici Diví de la nostra basílica.
El traspàs de la jurisdicció de la parròquia del monestir de Sant Llorenç a Santa Maria del Pi va semblar en un primer moment un bon tracte, més si tenim en compte que el seu rector, Mn. Antoni Verdaguer, era també beneficiat del Pi i per tant, havia afavorit la operació. De seguida però, es va veure la complicació afegida que representava l’agra discussió jurisdiccional amb la parròquia veïna de Sant Feliu del Racó, plet que ja feia temps que es mantenia i que va generar un munt de paperassa, advocats i procuradors, dos judicis tres sentències, a Barcelona, Tarragona i Roma i que s’allargà durant més de 50 anys.
Tota aquesta documentació, prop de tres-cents documents, que es conserva a l’APSMP i que abasta des del segle XII fins al XIX, ha estat objecte darrerament d’un inventari exhaustiu amb digitalització de la totalitat del fons realitzada gràcies a la col·laboració de l’Arxiu d’Història de Castellar del Vallès (AHCVA) i que ha inclòs la restauració d’alguns documents importants.
La documentació més nombrosa pertany a les gestions realitzades per aconseguir l’agregació al Pi l’any 1561 i a la generada pel plet amb Sant Feliu del Racó iniciat poc temps després, donant-se la circumstància de que, pel caràcter jurisdiccional del litigi, molts dels documents corresponen a trasllats notarials de documentació medieval amb nombroses referències territorials i que havien de servir per justificar les pretensions jurisdiccionals de la parròquia.
Tota aquesta documentació serà motiu d’un interessant estudi que es realitzarà conjuntament per l’APSMP i l’AHCVA i que aportarà, sens dubte, nova informació de cara al coneixement del territori i de les institucions implicades.